Allarga els llavis, escampant-se la barra vermella sobre el feix de carn. Ajunta el llavi superior amb l’inferior com si es fes un petó a ella mateixa, alliberant un so tancat que s’escapa de la seva boca. Es mira el mirall, com si esperés alguna acceptació aliena, algún aplaudiment d’aprovació discontinua, com si consentís la noia que es veu reflexada a l’altre cantó i ella valorés la seva imatge.
“Sí, li queda bé” – es diu.
S’arregla despreocupadament els cabells lligant-los amb una goma negra que tenia al canell dret.
Dóna la volta i, descalça, es dirigeix cap a l’habitació. Busca les sabates de tacó sota del llit, tirades de qualsevol manera.
Mira el rellotge; fa tard.
Ràpidament es dirigeix cap a la cuina i s’empassa amb gula l’últim tros de truita que quedava del sopar.
De camí cap a l’entrada es topa amb un altre mirall. Es fixa en la imatge general que es reflecteix en ell. Amb prou feines s’hi reconeix. Ha comprovat que com més s’adhereix a les coses, menys les reconeix. El mateix passa amb la gent del seu voltant, gent que coneix des de fa anys però que cada cop que para atenció en cada un dels detalls de les altres persones les veu com si fos la primera vegada que les veiés.
Aquella piga que té l’Àgata a la galta dreta tan familiar, ara li resulta del tot desconegut, com si milions de visions paral·leles s’haguéssin predisposat a jugar-li un cop d’incertesa.
“Prou, no vull pensar-hi, la gent pensarà que m’estic tornant boja”.
Calla en silenci les preguntes que respiren l’aire del seu cigarret que, lentament, es consumeix entre els seus dits.
És tard; la nit s’adorm entre els llençols de les estrelles i la gent passeja indiferent formulant-se preguntes quotidianes. Ningú està per pensar en repercussions còsmiques que atrapen el subconsient.
És tard i ella s’adorm, abraonada sobre el coixí, recordant la piga de la seva amiga Àgata.
