Semblava la història d’una altra vida.
Ara veia com aquells segons baixant les escales del metro no sembléssin realment seus. Recordava amb ansietat alguna cosa que la fes sentir pròpia de la seva existència, però no trobava cap certesa en tot allò que ja havia viscut; tot es resumia en pensaments, records...experiències.
I si tota la seva vida hagués estat el fil conductor d’una altra història? Necessitava esperar alguna cosa que la fes reaccionar.
Al capdavall de les escales, el metro ja esperava. Desitjava perdre’l perque no tenia pas pressa i pensava que així el temps passaria més ràpid, però va pujar i just al tancar-se les portes un home s’enfurismava per no haver arribat a temps. Pensava en que si potser li hagués pogut canviar el lloc...
Al seu costat, un home d’uns cinquanta anys s’aferrava a la barra del metro amb un mocador blanc, tot escrupulós pel fàstic a que algú hagués pogut tocar la barra amb les mans brutes.
Darrere seu una nena rebia indiferent les carícies del seu germà gran, que es veia que l’apreciava moltíssim.
Quina sort, pensava, poder estar sentada en una cadira sense que els peus t’arribin al terra i esperar, simplement, l’hora de berenar.
Sentia com el cap molt lluny dels seus ombros, com si a vegades es pogués mirar des d’una altra prespectiva diferent i aconseguís veure diversos punts d’ella mateixa però que en realitat tots es resumien en el mateix perquè s’influenciaven dels mateixos pensaments.
Moltes vegades pensava si la resta d’humans podien trobar-se també estranys dins del seu cos irreconeixible. Un cos que per molts anys que estigui amb tu sempre va alterant-se a les percepcions del temps, sempre susceptible als canvis constants de l’edat i sempre totalment tan desconegut...una carcassa desconeguda. Si no podia ni identificar-se amb el que veia, com podia sentir-se part d’una substància pensant que no es reconeixia?
Urquinaona. Havia de baixar aquí. Just pel passadís, un riu d’estranys cavalgaven en contra seu per obrir-se pas per enfilar-se al cuc gegant que transportava els passatgers cap al niu de la mort.
Vivia segons que passaven només pel seu cap com si fossin del tot reals; creava històries alienes que s’inspiraven en les mirades, les mans i els peus dels protagonistes que seien davant seu.
Ara tots eren mosques erràtiques esperant un futur en el que s’immolguéssin en la seva pròpia creuada involuntaria; potser acabant sent el banquet del gran camaleó que esperava camuflat entre les branques per cruspir-se-les, esperant a que les mosques gaudíssin de la seva falsa llibertat per acabar sent aliment pel més gran.
Prou. Prou. No podia més. Tot el que pensava era un refugi fictici que s’havia creat ella mateixa per escapar d’alguna cosa? S’havia passat tota la vida escapant. Quan no sabia afrontar-se a alguna situació reconeixia escapar-se per no intentar-ho, per POR a tot: a que la jutgéssin, a que li fessin mal, a que l’utilitzéssin, a que la discriminéssin, a sentir-se sola, por als llocs desconeguts, por a la distància, a perdre tot el que tenia, por a perdre tota la gent que realment estimava...
Tot era hipnòtic dins del seu cap. Sabia que estava vivint una vida que no era la seva i per això, havia d’afrontar-se a tot allò que més temia. Havia de trobar el moment per actuar.
I aquest moment és ara.
Ja!
