Desconeguda

Quan estas en un lloc desconegut. Tothom et mira i ningú et coneix; tothom sap que vas perduda, que no ets d'aquí i la gent es pregunta que què hi faig jo aquí.
Em fa gràcia, ningú es digna a dir-me absolutament res, tothom mira.
Estic sentada davant de l'ordinador, que sent un mac ja he trigat estona en descobrir com funciona. Un cop encès l'ordinador m'he posat aquí per escriure això, perquè va passant gent tota l'estona amunt i aball, van xerrant i fent coses i jo estic aquí al mig, que tothom quan passa veu què estic fent a l'ordinador; aquesta carcassa metàl·lica plena de cables entortolligats.
Em posen nerviosa perquè aquests cossos que es passejen per aquí parlant no paren de mirar-me fixament. Em sento extranya. Vaja, sóc una extranya.
La gent fa sorolls estranyíssims mentre jo no paro de fer soroll amb el teclat.
Gent jove pels meus voltants, plens d'alegria i d'acné post-adolescent. Gent amb iniciativa, gent que córre pels passadissos, gent que està encantada amb les parets de l'edifici...gent.

M

"A veces sentimos que lo que hacemos es tan solo una gota en el mar, pero el mar sería menos si le faltara una gota."

Silenci

Observo la foscor de la meva habitació en silenci.

Escolto el soroll de les ales d'un mosquit. No sé si és producte del meu cap o què, és real el soroll que sento?

No hi ha silenci. S'esvaeix en l'aire. També de fons interrumpeix la meva tranquil·litat un petit roneig de l'ordinador el qual només està apagada la pantalla i provoca en la foscor un escàndol monòtom.

A través de la finestra de l'habitació conjunta s'extravien les veus desconegudes d'infiltrats que passejen anònims pel carrer.

No hi ha mai silenci.

Què és el silenci? De fet, vagis a on vagis està tot ple de soroll. Al bosc es senten els animals, a la platja les onades, a la ciutat...ves, ja ni menciono què es sent a la ciutat.

Un altre cop el mosquit. No. De ben segur que és la meva imaginació.

Em pica el dit. Merda, m'ha picat, és "real".

Em desperto però no el veig, es camuflta intel·ligent per la meva habitació.

No puc dormir.

Torno a tumbar-me amb la llum apagada. Els pensaments interrumpeixen el meu son.

M'adormo al cap de 6 hores de combat. Una lluita eterna.

Quan em desperto al cap de 7 hores és com si haguéssin passat 5 minuts, però no tinc son.

Un altre cop soroll al carrer, soroll a casa, soroll en mi mateixa.

Mai silenci. El silenci no existeix.

T'. D.

Ho sento tan dintre meu… se’m clava, em posseeix profundament.

S’estira sobre meu, m’escolta el cor i riu, els batecs es transformen en belles paraules adreçades a la calúmnia que sento quan respiro amb ell, abraçats, tan tendre i tan emotiu.

Retiro el braç i li toco suaument els cabells, aquest tacte de sentir una persona tan a prop, que no et pot fer mai cap mal, que només desitja el millor per tu, que es preocupa i et cuida. Que ho donaria tot per tu. Aquesta calma, aquesta tranquil·litat i paciència em transforma en un ésser en pau i harmoniós. Accepto tot el que és, tot allò que es presenta davant meu amb serenitat, em dona una força indestructible, unes ganes d’obrir portes i entrar a veure què passa per tot el món i implicar-m’hi, perquè ell és amb mi, perquè som dues persones diferents però estem tan compenetrats, tan al mateix nivell de connexió l’un de l’altre que moltes vegades m’oblido del meu propi cos i em reconec en el seu, formen una única substància restant envà.

I quan penso en aquestes coses m’alegro plorant. A vegades d’alegria perquè penso en la sort que tinc per tot el que m’està passant, i a vegades de tristesa perquè no suportaria pensar que tot això es pot destruir de mica en mica amb el pas del temps. Però penso en ara i em sento feliç, estic, sóc i faig tot el que em fa sentir una persona quasi completa. Dic quasi completa perquè tinc molts somnis que vull afrontar, alguns sola i d’altres acompanyada, però sempre pensant en ell que està amb mi i m’acompanya; no sé per quant temps, però m’agradaria tenir aquestes sensacions tota la meva vida, sense por a sentir com sempre m’ha passat, evocant-me en un mar de sentiments incompresos, inexplicables. Per un cop m’he enfonsat en el seu ser i m’he lliurat a la seva ànima. Per un cop a la meva vida, perquè m’ha donat confiança i m’ha fet perdre la por.

Em sento com si no hagués experimentat suficient per saber què m’està passant.

Penso. Segueixo pensant i noto que estic plena d’amor, em desborda i m’absorbeix.

I m’encanta. No ho canviaria per RES del món.

Ciudad

Activo.

Activo el cuerpo y la mente en constante percepción del ínfimo adusto del escándalo humano.

Despertarse con la cálida sombra de un amanecer oscuro, tapado por mantos empeñados de aliento enfermo de ciudad, sombríos cuerpos entre la arena de la playa se disuelven tristemente entre las conchas marinas apoyadas en disturbios de colores que protegen las iglesias en llamas. Llamas que se ven des de lo alto de la ciudad, todo el mundo lo contempla, absorbido por la imaginación de cada personaje, las mentes divagan por el universo mientras nadie hace nada. Tampoco importa.

Enemigo

El enemigo llama a mi puerta, quiere que parte de mi ser se destruya por su egoísmo, porque no quiere compartir las cosas buenas conmigo. Quiere ser infame a mi voluntad, pues en toda su existencia siempre ha sembrado el mal y la cosecha servida está en mi plato lleno, tan lleno que no me lo puedo acabar y la comida se pudre y se engendra en un mal estar crónico de barriga.

Su carácter envejecido, defectuoso, le pasará factura por su mala voluntad. El destino ya se encargará de que todo le sea una calamidad. Quien planta mal recoge sufrimiento.

Vacances

Cau enmig de l’aigua, despullada, amb el seu cos tan fràgil…

[...]

De panxa amunt sobresurten els seus petits pits, tan ben cuidats, tan purs i bells. Els seus braços removent l’aigua des de dintre, fent moure en remolins els microorganismes vius d’aquesta matèria líquida. Matèria líquida en la que un cos pot moure’s dins sense cap defecte, però que si tota aquesta matèria líquida ens caigués a sobre de cop ens destrossaria fins l’últim centímetre òssil de la nostra estructura humana.

Allà esperen els seus peus, ara ajaguts en una roca embalsamada d’algues. Riu contenta plena de felicitat corrent pel seu cos, allisant totes les superfícies planes de la seva fina pell amb les mans arrugades de l’aigua; una sensació estranya, doncs qualsevol superfície que toqui li resultarà rugosa per molt suau que sigui.

[...]

Un llac, un riu, una muntanya, roques grans, cascades provocant un soroll estrèpit vacil·lant a la natura en un precipici viu d’aigua a gran velocitat. Un soroll. Una mà que s’aixeca enmig de l’aigua que, poc a poc, amb menys intensitat, deixa de sobresortir.

Invitació a la recerca

La joventut es presenta precipitadament a la meva vida; de sobte sóc més gran del que recordava. Tinc tot el temps per endavant i no me n’havia adonat, estava encantada i no havia tingut en compte que tot corre massa ràpid. Analitzo la meva vida i és que no he fet res, poc, comparat amb totes les coses que han d’arribar i desitjo, vull que arribin perquè tinc ganes de viure!

Davant meu hi ha un home oriental fent yoga a la sorra de la platja. Mou lentament el seu cos i els seus moviments em transmeten tanta pau i tranquil•litat...Ho nota. Això em refereixo, gaudir, sentir. Tot el que m’envolta és tan bonic... Són aquest tipus de records els que vull guardar a la meva memòria i mantenir-los. Sentir. Els records es queden en un passat, però el moment és ara perquè mai més tornarà. Em sento totalment equilibrada. Estic preparada per continuar. Harmonia i acceptació. Seguir lluitant per les coses que crec i afrontar-les sense por. Em sento persona.

Sentir.

Aquesta és la meva vida actualment i feia poc havia escrit la meva no-vida, que em sentia que no estava vivint, la història d’una altra persona. Ara vull viure la meva pròpia història. I la meva història té un nom: David.