Res

Cau en l’oblit allò que vam ser, es desvaneix per l’aire en partícules ridícules, en aspiracions intercalades d’aire que s’escapa de les nostres boques.

L’espai. L’espai que ens separa atòmicament dels altres, de la incomprensió genuïna aliena. Arriba un moment que quan ens mirem tots als ulls no sabem si realment ens entenem a la perfecció o únicament no arribarem a entendre’ns mai.

Rellisca el paral·lelisme d’allò que no som i deixem de ser, de les idees que certifiquen la immoralitat humana, segellada en carn podrida enganxada als nostres ossos.

La suprema addicció a la vida ens ofega les múltiples oportunitats que tindríem si ens entreguéssim sense exigències a les lleis de l’univers. Crear, disfrutar sent lliure d’una manera interrompuda i accionar d’acord amb allò que volem i no amb el que ha de ser.

Ja no tenen importància les etiquetes que t’adscriguis al cos i a la ment, res no té tanta importància com la teva essència humana d’acabar amb el goig de la multitud, no té importància aquells que es denominen “hippis”, “heavys”, “punkis”... res ja no té sentit més que obrar per part pròpia a una constel·lació horitzontal cap al canvi.