Cau enmig de l’aigua, despullada, amb el seu cos tan fràgil…
[...]
De panxa amunt sobresurten els seus petits pits, tan ben cuidats, tan purs i bells. Els seus braços removent l’aigua des de dintre, fent moure en remolins els microorganismes vius d’aquesta matèria líquida. Matèria líquida en la que un cos pot moure’s dins sense cap defecte, però que si tota aquesta matèria líquida ens caigués a sobre de cop ens destrossaria fins l’últim centímetre òssil de la nostra estructura humana.
Allà esperen els seus peus, ara ajaguts en una roca embalsamada d’algues. Riu contenta plena de felicitat corrent pel seu cos, allisant totes les superfícies planes de la seva fina pell amb les mans arrugades de l’aigua; una sensació estranya, doncs qualsevol superfície que toqui li resultarà rugosa per molt suau que sigui.
[...]
Un llac, un riu, una muntanya, roques grans, cascades provocant un soroll estrèpit vacil·lant a la natura en un precipici viu d’aigua a gran velocitat. Un soroll. Una mà que s’aixeca enmig de l’aigua que, poc a poc, amb menys intensitat, deixa de sobresortir.
