Res

Cau en l’oblit allò que vam ser, es desvaneix per l’aire en partícules ridícules, en aspiracions intercalades d’aire que s’escapa de les nostres boques.

L’espai. L’espai que ens separa atòmicament dels altres, de la incomprensió genuïna aliena. Arriba un moment que quan ens mirem tots als ulls no sabem si realment ens entenem a la perfecció o únicament no arribarem a entendre’ns mai.

Rellisca el paral·lelisme d’allò que no som i deixem de ser, de les idees que certifiquen la immoralitat humana, segellada en carn podrida enganxada als nostres ossos.

La suprema addicció a la vida ens ofega les múltiples oportunitats que tindríem si ens entreguéssim sense exigències a les lleis de l’univers. Crear, disfrutar sent lliure d’una manera interrompuda i accionar d’acord amb allò que volem i no amb el que ha de ser.

Ja no tenen importància les etiquetes que t’adscriguis al cos i a la ment, res no té tanta importància com la teva essència humana d’acabar amb el goig de la multitud, no té importància aquells que es denominen “hippis”, “heavys”, “punkis”... res ja no té sentit més que obrar per part pròpia a una constel·lació horitzontal cap al canvi.

Desconeguda

Quan estas en un lloc desconegut. Tothom et mira i ningú et coneix; tothom sap que vas perduda, que no ets d'aquí i la gent es pregunta que què hi faig jo aquí.
Em fa gràcia, ningú es digna a dir-me absolutament res, tothom mira.
Estic sentada davant de l'ordinador, que sent un mac ja he trigat estona en descobrir com funciona. Un cop encès l'ordinador m'he posat aquí per escriure això, perquè va passant gent tota l'estona amunt i aball, van xerrant i fent coses i jo estic aquí al mig, que tothom quan passa veu què estic fent a l'ordinador; aquesta carcassa metàl·lica plena de cables entortolligats.
Em posen nerviosa perquè aquests cossos que es passejen per aquí parlant no paren de mirar-me fixament. Em sento extranya. Vaja, sóc una extranya.
La gent fa sorolls estranyíssims mentre jo no paro de fer soroll amb el teclat.
Gent jove pels meus voltants, plens d'alegria i d'acné post-adolescent. Gent amb iniciativa, gent que córre pels passadissos, gent que està encantada amb les parets de l'edifici...gent.

M

"A veces sentimos que lo que hacemos es tan solo una gota en el mar, pero el mar sería menos si le faltara una gota."

Silenci

Observo la foscor de la meva habitació en silenci.

Escolto el soroll de les ales d'un mosquit. No sé si és producte del meu cap o què, és real el soroll que sento?

No hi ha silenci. S'esvaeix en l'aire. També de fons interrumpeix la meva tranquil·litat un petit roneig de l'ordinador el qual només està apagada la pantalla i provoca en la foscor un escàndol monòtom.

A través de la finestra de l'habitació conjunta s'extravien les veus desconegudes d'infiltrats que passejen anònims pel carrer.

No hi ha mai silenci.

Què és el silenci? De fet, vagis a on vagis està tot ple de soroll. Al bosc es senten els animals, a la platja les onades, a la ciutat...ves, ja ni menciono què es sent a la ciutat.

Un altre cop el mosquit. No. De ben segur que és la meva imaginació.

Em pica el dit. Merda, m'ha picat, és "real".

Em desperto però no el veig, es camuflta intel·ligent per la meva habitació.

No puc dormir.

Torno a tumbar-me amb la llum apagada. Els pensaments interrumpeixen el meu son.

M'adormo al cap de 6 hores de combat. Una lluita eterna.

Quan em desperto al cap de 7 hores és com si haguéssin passat 5 minuts, però no tinc son.

Un altre cop soroll al carrer, soroll a casa, soroll en mi mateixa.

Mai silenci. El silenci no existeix.

T'. D.

Ho sento tan dintre meu… se’m clava, em posseeix profundament.

S’estira sobre meu, m’escolta el cor i riu, els batecs es transformen en belles paraules adreçades a la calúmnia que sento quan respiro amb ell, abraçats, tan tendre i tan emotiu.

Retiro el braç i li toco suaument els cabells, aquest tacte de sentir una persona tan a prop, que no et pot fer mai cap mal, que només desitja el millor per tu, que es preocupa i et cuida. Que ho donaria tot per tu. Aquesta calma, aquesta tranquil·litat i paciència em transforma en un ésser en pau i harmoniós. Accepto tot el que és, tot allò que es presenta davant meu amb serenitat, em dona una força indestructible, unes ganes d’obrir portes i entrar a veure què passa per tot el món i implicar-m’hi, perquè ell és amb mi, perquè som dues persones diferents però estem tan compenetrats, tan al mateix nivell de connexió l’un de l’altre que moltes vegades m’oblido del meu propi cos i em reconec en el seu, formen una única substància restant envà.

I quan penso en aquestes coses m’alegro plorant. A vegades d’alegria perquè penso en la sort que tinc per tot el que m’està passant, i a vegades de tristesa perquè no suportaria pensar que tot això es pot destruir de mica en mica amb el pas del temps. Però penso en ara i em sento feliç, estic, sóc i faig tot el que em fa sentir una persona quasi completa. Dic quasi completa perquè tinc molts somnis que vull afrontar, alguns sola i d’altres acompanyada, però sempre pensant en ell que està amb mi i m’acompanya; no sé per quant temps, però m’agradaria tenir aquestes sensacions tota la meva vida, sense por a sentir com sempre m’ha passat, evocant-me en un mar de sentiments incompresos, inexplicables. Per un cop m’he enfonsat en el seu ser i m’he lliurat a la seva ànima. Per un cop a la meva vida, perquè m’ha donat confiança i m’ha fet perdre la por.

Em sento com si no hagués experimentat suficient per saber què m’està passant.

Penso. Segueixo pensant i noto que estic plena d’amor, em desborda i m’absorbeix.

I m’encanta. No ho canviaria per RES del món.

Ciudad

Activo.

Activo el cuerpo y la mente en constante percepción del ínfimo adusto del escándalo humano.

Despertarse con la cálida sombra de un amanecer oscuro, tapado por mantos empeñados de aliento enfermo de ciudad, sombríos cuerpos entre la arena de la playa se disuelven tristemente entre las conchas marinas apoyadas en disturbios de colores que protegen las iglesias en llamas. Llamas que se ven des de lo alto de la ciudad, todo el mundo lo contempla, absorbido por la imaginación de cada personaje, las mentes divagan por el universo mientras nadie hace nada. Tampoco importa.

Enemigo

El enemigo llama a mi puerta, quiere que parte de mi ser se destruya por su egoísmo, porque no quiere compartir las cosas buenas conmigo. Quiere ser infame a mi voluntad, pues en toda su existencia siempre ha sembrado el mal y la cosecha servida está en mi plato lleno, tan lleno que no me lo puedo acabar y la comida se pudre y se engendra en un mal estar crónico de barriga.

Su carácter envejecido, defectuoso, le pasará factura por su mala voluntad. El destino ya se encargará de que todo le sea una calamidad. Quien planta mal recoge sufrimiento.

Vacances

Cau enmig de l’aigua, despullada, amb el seu cos tan fràgil…

[...]

De panxa amunt sobresurten els seus petits pits, tan ben cuidats, tan purs i bells. Els seus braços removent l’aigua des de dintre, fent moure en remolins els microorganismes vius d’aquesta matèria líquida. Matèria líquida en la que un cos pot moure’s dins sense cap defecte, però que si tota aquesta matèria líquida ens caigués a sobre de cop ens destrossaria fins l’últim centímetre òssil de la nostra estructura humana.

Allà esperen els seus peus, ara ajaguts en una roca embalsamada d’algues. Riu contenta plena de felicitat corrent pel seu cos, allisant totes les superfícies planes de la seva fina pell amb les mans arrugades de l’aigua; una sensació estranya, doncs qualsevol superfície que toqui li resultarà rugosa per molt suau que sigui.

[...]

Un llac, un riu, una muntanya, roques grans, cascades provocant un soroll estrèpit vacil·lant a la natura en un precipici viu d’aigua a gran velocitat. Un soroll. Una mà que s’aixeca enmig de l’aigua que, poc a poc, amb menys intensitat, deixa de sobresortir.

Invitació a la recerca

La joventut es presenta precipitadament a la meva vida; de sobte sóc més gran del que recordava. Tinc tot el temps per endavant i no me n’havia adonat, estava encantada i no havia tingut en compte que tot corre massa ràpid. Analitzo la meva vida i és que no he fet res, poc, comparat amb totes les coses que han d’arribar i desitjo, vull que arribin perquè tinc ganes de viure!

Davant meu hi ha un home oriental fent yoga a la sorra de la platja. Mou lentament el seu cos i els seus moviments em transmeten tanta pau i tranquil•litat...Ho nota. Això em refereixo, gaudir, sentir. Tot el que m’envolta és tan bonic... Són aquest tipus de records els que vull guardar a la meva memòria i mantenir-los. Sentir. Els records es queden en un passat, però el moment és ara perquè mai més tornarà. Em sento totalment equilibrada. Estic preparada per continuar. Harmonia i acceptació. Seguir lluitant per les coses que crec i afrontar-les sense por. Em sento persona.

Sentir.

Aquesta és la meva vida actualment i feia poc havia escrit la meva no-vida, que em sentia que no estava vivint, la història d’una altra persona. Ara vull viure la meva pròpia història. I la meva història té un nom: David.

.

Tantas caricias robadas, tanto amor desprendido…
[…]
Estaba sentada delante de ella, con los ojos cerrados, rodeadas de velas e incienso con apenas luz artificial. Alrededor había un circulo de personas desconocidas que miraban, impacientes.
Me besó en la cabeza, me dijo que abriera los ojos y me levantara lentamente. Cuando ya estaba de pie, la miré a los ojos fijamente y noté un estremecimiento muy poderoso en mi pecho, casi asfixiante.
Me fui otra vez a mi silla y la seguí mirando. Sin saber porqué noté como resbalavan lágrimas de mis ojos, quizás porque ella, que a penas la conocía, me había dado por un instante todo el amor que nunca jamás había recibido, como el amor de una madre que nunca me dio; me hizo sentir la persona más especial del planeta y en ese momento sentí tanto su energía que aún me hizo llorar más, porque esa mujer era tan especial para mí…se había transformado en todas aquellas sensaciones que nunca había experimentado, todo de golpe, como un regalo. Realmente en ese momento pude entender qué es el amor.
Ahora tenía miedo. Yo ya no era la persona que era antes. Había cambiado y no sabía cómo tenía que continuar.
Mi vida había sido tan poco llena de todo…incompleta, vacía.
Tenía ganas de empezar a ocupar los huecos que me formaban, pero necesitaba tiempo.
Quizás éste era el momento oportuno para empezar aquello que no había emprendido, a crearme otra vez, reaprender de nuevo pero con magia y dejarme de tonterías que frenaban mi evolución. Ahora estaba dispuesta a todo, dispuesta a lanzarme y nadar mar adentro.

Lo tengo todo; todo está a mi favor, todo lo que debo hacer es dejarme llevar.

Història d'una altra vida

Semblava la història d’una altra vida.
Ara veia com aquells segons baixant les escales del metro no sembléssin realment seus. Recordava amb ansietat alguna cosa que la fes sentir pròpia de la seva existència, però no trobava cap certesa en tot allò que ja havia viscut; tot es resumia en pensaments, records...experiències.
I si tota la seva vida hagués estat el fil conductor d’una altra història? Necessitava esperar alguna cosa que la fes reaccionar.
Al capdavall de les escales, el metro ja esperava. Desitjava perdre’l perque no tenia pas pressa i pensava que així el temps passaria més ràpid, però va pujar i just al tancar-se les portes un home s’enfurismava per no haver arribat a temps. Pensava en que si potser li hagués pogut canviar el lloc...
Al seu costat, un home d’uns cinquanta anys s’aferrava a la barra del metro amb un mocador blanc, tot escrupulós pel fàstic a que algú hagués pogut tocar la barra amb les mans brutes.
Darrere seu una nena rebia indiferent les carícies del seu germà gran, que es veia que l’apreciava moltíssim.
Quina sort, pensava, poder estar sentada en una cadira sense que els peus t’arribin al terra i esperar, simplement, l’hora de berenar.

Sentia com el cap molt lluny dels seus ombros, com si a vegades es pogués mirar des d’una altra prespectiva diferent i aconseguís veure diversos punts d’ella mateixa però que en realitat tots es resumien en el mateix perquè s’influenciaven dels mateixos pensaments.
Moltes vegades pensava si la resta d’humans podien trobar-se també estranys dins del seu cos irreconeixible. Un cos que per molts anys que estigui amb tu sempre va alterant-se a les percepcions del temps, sempre susceptible als canvis constants de l’edat i sempre totalment tan desconegut...una carcassa desconeguda. Si no podia ni identificar-se amb el que veia, com podia sentir-se part d’una substància pensant que no es reconeixia?

Urquinaona. Havia de baixar aquí. Just pel passadís, un riu d’estranys cavalgaven en contra seu per obrir-se pas per enfilar-se al cuc gegant que transportava els passatgers cap al niu de la mort.
Vivia segons que passaven només pel seu cap com si fossin del tot reals; creava històries alienes que s’inspiraven en les mirades, les mans i els peus dels protagonistes que seien davant seu.
Ara tots eren mosques erràtiques esperant un futur en el que s’immolguéssin en la seva pròpia creuada involuntaria; potser acabant sent el banquet del gran camaleó que esperava camuflat entre les branques per cruspir-se-les, esperant a que les mosques gaudíssin de la seva falsa llibertat per acabar sent aliment pel més gran.

Prou. Prou. No podia més. Tot el que pensava era un refugi fictici que s’havia creat ella mateixa per escapar d’alguna cosa? S’havia passat tota la vida escapant. Quan no sabia afrontar-se a alguna situació reconeixia escapar-se per no intentar-ho, per POR a tot: a que la jutgéssin, a que li fessin mal, a que l’utilitzéssin, a que la discriminéssin, a sentir-se sola, por als llocs desconeguts, por a la distància, a perdre tot el que tenia, por a perdre tota la gent que realment estimava...

Tot era hipnòtic dins del seu cap. Sabia que estava vivint una vida que no era la seva i per això, havia d’afrontar-se a tot allò que més temia. Havia de trobar el moment per actuar.
















































I aquest moment és ara.

Ja!

Nada / Todo

No sé qué hacer cuando las cosas no son como yo había previsto.

Mi futuro dependía de un sitio que me ha cerrado la puerta.

Miro a mi alrededor y todo es tan inecesible...

Me he encallado como la aguja de un reloj sin pila, sin tiempo ni espacio.

Estoy aquí, sin hacer nada, perdiendo lo único que tengo.

No quiero desaprovechar las oportunidades que se me presentan, pero a veces no sé cómo aprovecharlas.

Todo pasa tan rápido delante de mis ojos que a penas me doy cuenta. Miles de imágenes que se componen de momentos únicos, fugaces y a veces casi inexistentes. Colores que palpitan a la velocidad de la luz, ténue, mágica.

Sensaciones que florecen en mi piel, dibujando los recuerdos en blanco y negro, como si hiciera mucho tiempo que ha pasado pero por mi corta vida, eso aún no es nada.

Hoy no es nada y mañana es todo.

Cosmologia ingènua

Allarga els llavis, escampant-se la barra vermella sobre el feix de carn. Ajunta el llavi superior amb l’inferior com si es fes un petó a ella mateixa, alliberant un so tancat que s’escapa de la seva boca. Es mira el mirall, com si esperés alguna acceptació aliena, algún aplaudiment d’aprovació discontinua, com si consentís la noia que es veu reflexada a l’altre cantó i ella valorés la seva imatge.

“Sí, li queda bé” – es diu.

S’arregla despreocupadament els cabells lligant-los amb una goma negra que tenia al canell dret.

Dóna la volta i, descalça, es dirigeix cap a l’habitació. Busca les sabates de tacó sota del llit, tirades de qualsevol manera.

Mira el rellotge; fa tard.

Ràpidament es dirigeix cap a la cuina i s’empassa amb gula l’últim tros de truita que quedava del sopar.

De camí cap a l’entrada es topa amb un altre mirall. Es fixa en la imatge general que es reflecteix en ell. Amb prou feines s’hi reconeix. Ha comprovat que com més s’adhereix a les coses, menys les reconeix. El mateix passa amb la gent del seu voltant, gent que coneix des de fa anys però que cada cop que para atenció en cada un dels detalls de les altres persones les veu com si fos la primera vegada que les veiés.

Aquella piga que té l’Àgata a la galta dreta tan familiar, ara li resulta del tot desconegut, com si milions de visions paral·leles s’haguéssin predisposat a jugar-li un cop d’incertesa.

“Prou, no vull pensar-hi, la gent pensarà que m’estic tornant boja”.

Calla en silenci les preguntes que respiren l’aire del seu cigarret que, lentament, es consumeix entre els seus dits.

És tard; la nit s’adorm entre els llençols de les estrelles i la gent passeja indiferent formulant-se preguntes quotidianes. Ningú està per pensar en repercussions còsmiques que atrapen el subconsient.

És tard i ella s’adorm, abraonada sobre el coixí, recordant la piga de la seva amiga Àgata.

Mundo

Los hombres pequeños se esconden en las grandes ramas de los árboles, tapando la desnudez de sus pensamientos con las hojas que caen desde arriba.

Encima de esas hojas vienen volando grandes mujeres acariciando el viento y disfrutando del viaje astral del cual vienen sonrientes y gratificantes.

Las hojas planean en el aire como cometas en el cielo y aterrizan al lado de las ramas, donde los hombres contemplan desde abajo todo el rato, ansiosos, deseando coger las hojas en las que han llegado esas mujeres que ven como si fuesen algo fuera de lo común; mujeres libres e independientes.

Ellas vienen desde arriba de la copa del grande árbol, han contemplado lo inimaginable y lo llevan congio mismas. Han sufrido también, pues desde lo alto el viento sopla más fuerte y hace más frío, pero también gozan más del sol el día en el que brilla desde otra galaxia y se reúne secretamente con otros planetas, formando eclipses para las damas de la sabiduría. Sufrir es aprender y gozar de lo bueno.

Misteriosamente, cuando llegan allí abajo también se encuentran con otras mujeres tan pequeñas como esos hombres que esperan a las hojas, y se preguntan qué harán allí pudiendo disfrutar de lo que han experimentado ellas.

A lo lejos aparece un gran río que baja desde otra parte del cielo donde vienen ellas. Nadan contra la corriente gigantes barcos de papel que se deshacen al llegar al suelo y en ellos tripulan hombres del mismo tamaño que las mujeres de las hojas. Qué curioso, no habrían imaginado nunca que existiera otra constelación donde habrían viajado otros seres humanos.

Los hombres del río se acercan a las mujeres de las hojas intentando descubrir de dónde vienen y qué hacen allí.

Sí, hay otros mundos que no sabemos su existencia ni apenas podemos imaginar que existen hasta que topamos con seres que vienen de allí.

Intercambiamos experiencias, sabidurías y conocimientos.

Los hombres y las mujeres pequeñas tienen miedo, porque ellos, al contrario de los que se exponen al peligro, prefieren permanecer cerrados en un mismo sitio porque ya lo tienen todo controlado y saben que no les va a faltar de nada, pero a cambio tienen que renunciar al conocimiento, a la sabiduría y a la experiencia.

¿Permanecer o volar, en su defecto, nadar?