Silenci

Observo la foscor de la meva habitació en silenci.

Escolto el soroll de les ales d'un mosquit. No sé si és producte del meu cap o què, és real el soroll que sento?

No hi ha silenci. S'esvaeix en l'aire. També de fons interrumpeix la meva tranquil·litat un petit roneig de l'ordinador el qual només està apagada la pantalla i provoca en la foscor un escàndol monòtom.

A través de la finestra de l'habitació conjunta s'extravien les veus desconegudes d'infiltrats que passejen anònims pel carrer.

No hi ha mai silenci.

Què és el silenci? De fet, vagis a on vagis està tot ple de soroll. Al bosc es senten els animals, a la platja les onades, a la ciutat...ves, ja ni menciono què es sent a la ciutat.

Un altre cop el mosquit. No. De ben segur que és la meva imaginació.

Em pica el dit. Merda, m'ha picat, és "real".

Em desperto però no el veig, es camuflta intel·ligent per la meva habitació.

No puc dormir.

Torno a tumbar-me amb la llum apagada. Els pensaments interrumpeixen el meu son.

M'adormo al cap de 6 hores de combat. Una lluita eterna.

Quan em desperto al cap de 7 hores és com si haguéssin passat 5 minuts, però no tinc son.

Un altre cop soroll al carrer, soroll a casa, soroll en mi mateixa.

Mai silenci. El silenci no existeix.