Ràbia

Va mirar-lo fixament als ulls i sabia que deia la veritat.

Un fort cop estomacal va deixar-la atoridida, com si l’haguéssin bufetejat varies vegades seguides amb un rangló de ceràmica i la seva força interior l’hagués trencat per la meitat, igual que la seva cara hagués quedat partida plena de sang.

D’aquella sang espessa, malferida, infectada de bacteries i microorganismes que corrien com sangoneres arreu del seu cos, xuclant-li cada una de les emocions que desprenia d’aquell karma.

Va deixar caure el seu cos impúdic amb força; els genolls van esclatar en una gran melodia universal al xocar contra el terra, un melodrama interpretat monologuisticament.

Cada part del seu cos s’inflava de ràbia i d’impotència, però alhora es quedava sense energia per tornar tot allò que sentia; ara es trobava cansada de cop i volta, com envoltada d’una boirina que s’infiltrava en aquells ulls marrons tan bonics que s’omplien de brillantor cada cop que reia. Ara s’havien tornat vermells de bojeria, plens de llàgrimes que vessaven sense control fins formar un camí lluent a la galta cap a una constel·lació d’espurnes en el terra.

Ja no podia tenir-lo més al davant, no volia veure’l mai més. Ell havia marxat per la porta on tantes vegades l’havia vist entrar i que ja mai més tornaria. Va agafar amb força la cadira on ell sempre seia i la va estampar contra el terra, contra la paret. La va deixar feta miques, tal i com havia quedat ella. Aniquilada.

Va abandonar la destrossa i es va tapar silenciosament al llit.

Aquella nit no va poder dormir.